domingo, 12 de febrero de 2012

Restauració d'una guitarra centenària

Com es pot veure a les fotografies, la guitarra mostrava diferents esquerdes a la tapa, havia estat atacada per corcs, tenia molts cops i ratllades i, en el seu interior, tenia una barra harmonica desencolada a la tapa i una altre al fons. La guitarra no tenia cap etiqueta que la identifiqués i no m'ha estat possible saber qui la va construir. Sabem que és una guitarra centenària per la informació facilitada pels seus propietaris.

La restauració s'ha centrat en reparar tot allò que estava malmès També he mirat d'aconseguir una major comoditat de pulsació, he polit les puntes dels trasts (sortien perillosament per fora de l'amplada del diapasó) he igualat els trasts i, finalment, l'he envernissat a munyeca amb goma-laca.

Abans de la restauració:






Després de la restauració:






sábado, 4 de septiembre de 2010

Petita història de la meva relació amb la guitarra.

Em dic Manel Cuartielles Jara. Vaig néixer a Barcelona l’any 1966 i fa més de trenta anys que vaig començar a gratar les cordes d’una guitarra. Vaig començar a aprendre algunes cançons amb una professora de Vallvidrera (no recordo el seu nom, ho sento). Les cançons les cantàvem acompanyant-nos rítmicament amb acords. De seguida em vaig adonar que tenia certa facilitat per tocar la guitarra: no se’m feia gens difícil de canviar d’un acord a l’altre, fins i tot aquells que costen més perquè tenen celleta i et fas mal als dits (el Fa, el Sib...). Ara, la meva facilitat amb l’instrument no estava equilibrada amb l’habilitat que tenia per cantar: quin desastre! Els meus pares, que també van veure que allò no funcionava, em van buscar un professor de guitarra clàssica.



Així va ser com vaig conèixer a qui va ser el meu mestre durant quasi 10 anys: Francesc de Paula Soler. Amb ell vaig treballar els programes d’estudi de Grau Elemental i Grau Mig de guitarra per a examinar-me al conservatori del Liceu de Barcelona. Els resultats van ser força positius.



Després de tant de temps amb el mateix mestre necessitava un canvi d’aires. Vaig estudiar un any amb el guitarrista xilè Eulogio Dávalos. Després vaig conèixer a qui va ser el meu mestre durant alguns anys: el guitarrista bolivià Pablo Vaca Guàrdia. Amb ell vaig obtenir els principals coneixements tècnics i musicals que em van permetre superar amb èxit les proves de Grau Superior al Conservatori Municipal de Barcelona (quan era conservatori de Grau Superior, abans de l’ESMUC).



El fet que l’Eulogio i el Pablo fossin guitarristes sud-americans no va ser casual: sempre he sentit certa atracció per la música de compositors d’aquest continent: Antonio Lauro (Venezuela), Agustín Barrios (Paraguai), Julio Sagreras (Argentina), Manuel Ponce (Mèxic), Jorge Cardoso (Argentina)...



Passat algun temps després d’obtenir el títol de Grau Superior, vaig decidir anar per lliure i fer un repertori format per peces seleccionades amb absoluta llibertat, seguit només el caprici del meu propi gust.



Mai m’he dedicat professionalment als concerts: la guitarra és molt important per a mi, però ser concertista implica assajar moltes hores diàries i tenir molta cura de les mans, els dits, les ungles...



Vaig començar a fer classes a alumnes de guitarra de molt jove. He treballat a escoles de música i he fet classes particulars durant molts anys. Actualment faig classes de música a l’ESO. Es una feina molt absorbent, però em dóna estabilitat econòmica.



Encara tinc algun alumne de guitarra. M’agrada veure la seva evolució, com van definint més i més la interpretació de les peces...



Per acabar aquesta història que ja s’allarga massa, us diré que de fa alguns anys dedico bona part del meu temps lliure a la construcció i reparació de guitarres i, ja molt recentment, he començat a aprendre alguna cosa de guitarra flamenca: dos mons immensos que seran, combinats amb la interpretació i docència de la guitarra clàssica els principals temes d’aquest bloc.